La Història és un incessant tornar a començar
Tucídides, historiador atenés (460-396 aC)

dimecres, 17 de desembre del 2014

Res de nou al front de l'Oest (Im western nicht neues) (Remarque, E. M. 1929) i el seu ús com a font històrica

Enguany he decidit que l’alumnat de 4t d’ESO aprofundisca en la Gran Guerra des de l’obra de Res de nou al front de l’Oest, com ja he comentat en posts anteriors. A ran d’açò m’he rellegit -i més d’una vegada!- aquesta obra, i evidentment he arribat  a la conclusió –altra vegada- que té un gran valor per treballar l’assignatura d’història...però com?
El llibre pot tindre molts enfocs, és una obra polièdrica que podem observar quasi per tantes cares com vulguem, des de la perspectiva més històrica a l’ètica i moral. Passant, evidentment, per la seua qualitat literària. Tanmateix, per ara vaig a enfocar-la des d’una òptica prou tradicional: la perspectiva històrica de les causes, fets i conseqüències. A mode de primer resultat preliminar, o primera reflexió, vos deixe aquest post.

**Un aclariment inicial: per realitzar els presents comentaris sobre Im Western nicht Neues (E. M. Remarque, 1929), s’ha utilitzat l’edició en castellà de Edhasa (Sin novedad en el frente, 1a edició, 2009), traduïda per Judith Vilar (en la meua opinió, una traducció de grandíssima qualitat). Eixa és la raó que els paràgrafs del llibre utilitzats en el text estiguen en castellà, doncs he considerat innecessari realitzar una traducció pròpia al valencià que molt probablement seria d’inferior qualitat. Cadascuna de les cites apareix acompanyada del capítol del llibre (en numeració romana) i de la pàgina de la qual s’ha extret.**


Otto DIXVERLAG KARL NIERENDORF, Verwundetentransport im Houthulster Wald [Transporting the wounded in Houthulster Forest], plate 47 from Der Krieg
Transportant ferits en el bosc de Houthulster. 1924. Otto Dix. National Gallery of Australia (http://cs.nga.gov.au/Detail.cfm?IRN=128629)
.................................
Al tractar el tema de la Gran Guerra en classe les editorials, el temari, la programació –digueu-li com vulgueu- ens porta a parlar, com és tradicional, de les seues causes, dels fets –si és que hi ha hagut temps per colar-ne alguna qüestió al respecte-, i les seues conseqüències. I no vull en aquesta reflexió restar-li importància a aquestes qüestions. Jo mateix vaig encetar el bloc parlant-ne de les causes de la guerra, de les típiques i tòpiques causes de la Gran Guerra.
Però a hores d’ara i després de la relectura de Res de nou al front de l’Oest (RNFO) de E. M. Remarque, queda clar que els testimonis (i vull insistir en el valor del testimoni de Remarque, el qual ha estat inspirador de molts productes literaris i cinematogràfics posteriors) dels qui han patit el conflicte des de dins ens ofereixen una visió de la guerra diferent, humana, demolidora. I sense necessitat d’abandonar l’esquema clàssic de les causes-fets-conseqüències, la gran obra de Remarque es pot llegir des d’aquests tres llocs comuns, als quals ens apropa des de dins, des de l’experiència i des de l’individu. Potser podríem dir des de la microhistòria.

1.-LES CAUSES. Per què estem lluitant ací? Quina és la raó de la guerra? Remarque es planteja les causes del conflicte que va a portar a la desesperació i la mort a milers i milers de joves europeus. Però des de l’òptica d’aquell a qui han enganyat. D’aquell que ha estat la marioneta dels grans poders fàctics i que se n’adona massa tard, quan pren consciència que ja és quasi mort. I que les raons que s’han esgrimit i airejat per anar a la guerra ja no són vàlides.

Kantorek era nuestro maestro, un hombre severo y menudo, con levita gris y rostro afilado [...].
En la clase de gimnasia, Kantorek no paró de soltarnos discursos hasta que la clase entera, bajo su mando, fuimos a la Comandancia del distrito para alistarnos. Aún le veo ante mí, preguntándonos con los ojos relampagueantes tres los cristales de las gafas y la voz conmovida:
-Iréis, ¿verdad, compañeros?
Esos maestros a menudo llevan el sentimentalismo en el bolsillo del chaleco, listo para utilizar durante horas. Pero entonces no sabíamos nada de eso. (I, 15-16).

En realidad los más razonables eran la gente sencilla y pobre; enseguida consideraron la guerra como una desgracia, mientras que la gente acomodada no cabía en sí de alegría, aunque precisamente ellos hubieran podido prever las consecuencias mucho antes. (I, 16).

També entre els soldats, en els moments en que poden fer-ho, sorgeix la necessitat de reflexionar, de parlar-ne sobre les causes de la guerra i sobre el per què de tanta mort i del seu patiment. Així, i malgrat que com alguns articles ja han esmentat (1) RNFO no és un llibre d’història i no tracta de les causes de la guerra des d’una perspectiva historiogràfica, sí que recull la idea de les raons de la guerra. Hi ha un moment, per exemple, en el qual l’autor reflexiona, per boca del soldats, sobre les causes de la guerra, evidentment des de d’una perspectiva més humana i crítica: la de la guerra des de dins, la guerra patida en la primera línia. La visita del Kàiser i l’esbarjo posterior dels soldats s’aprofita per fer una reflexió sobre quin és el paper d’aquest home en tot el conflicte i serveix com a punt de partida per discutir les causes de la guerra:

-Quisiera saber una cosa –dice Albert-. ¿Habría estallado la guerra si el káiser se hubiera negado?
-Seguro –afirmo-. Todo el mundo dice que él no la deseaba.
-Bien, si solo él se hubiera negado, quizá sí. Pero si lo hubieran hecho veinte o treinta persona en el mundo…
-Probablemente no –admito-, pero son precisamente esas personas las que deseaban la guerra. (IX, 179).

La guerra apareix des del principi de la reflexió com una qüestió personalista de les grans elits europees, vint o trenta persones realment interessades en ella. Quines són eixes persones i per què és una qüestió sobre la que potser podríem treballar a classe.
Un altre punt interessant és la qüestió del nacionalisme, on la pàtria de cadascú es converteix en la millor, la superior, i evidentment la que té la raó –i fins i tot, si voleu, la que déu ha triat. Entrem doncs en altra de les causes tractades normalment a l’esquema clàssic: l’ultranacionalisme de les grans potències europees. Concretament a la xarrada parlen dels dos arxienemics: França i Alemanya. I els soldats, escèptics, comencen a endevinar que allò del nacionalisme i la pàtria que els havien ensenyat no té massa trellat:

-Es curioso pensar en eso –sigue Kropp-. Nosotros estamos aquí para defender nuestra patria, pero también los franceses defienden la suya. ¿Quién tiene razón?
-Quizá unos y otros –afirmo sin convicción.
-Es cierto –dice Albert, y leo en su cara que quiere meterme en un callejón sin salida-, pero los profesores, los pastores y los periódicos franceses nos dan la razón a nosotros, mientras que los profesores, los pastores y los periódicos franceses pretenden ser ellos los que tienen razón. ¿Cómo te lo explicas? (IX, 179-180).

I com podríem tractar açò des d’una perspectiva diferent, enfocada al projecte d’aprenentatge? Potser buscant les fonts originals? Sí, deixem que siguen les pròpies fonts, les que coneixen els soldats Tjaden, Kropp i Paul, les que ens posen en situació. Busquem doncs materials: premsa de l’època –evidentment i per facilitar la tasca, caldrà que els textos estiguen traduïts!
Realment les causes que estudiem en un llibre d’Història ens donen eixa perspectiva global? En eixe cas, la perspectiva correcta és la de la guerra vista des de fora? Açò pot moure a un interessant debat amb l’alumnat.


Autorretrat amb cas d'artiller, 1914. Municipal Gallery Stuttgart (http://www.ottodix.org/catalog-paintings/)


2.-ELS FETS. Quin és el dia a dia en eixe conflicte? Més enllà de les grans batalles, més enllà de les estratègies i les llarguíssimes trinxeres, aquells que sofreixen els fets són els soldats. I el seu testimoni és brutal. Quan es parla dels fets, també se pot parlar –i així apareix a moltes de les propostes editorials- de les característiques pròpies d’aquest nou conflicte: la guerra de posicions i trinxeres i la modernització de la maquinària de guerra i les estratègies emprades gràcies a les noves tècniques derivades de la 2a Revolució Industrial. Tot açò ho viuen i ho sofreixen els soldats. I Remarque ens deixa tot un contínuum de vivències al respecte:

Durante el día el cielo está lleno de globos cautivos. Se dice que los de enfrente han traído incluso tanques y que la aviación de combate también participará en la ofensiva. Sin embargo, eso no nos interesa tanto como lo que cuentan de los nuevos lanzallamas. (VI, 95).

Els exemples d’aquesta “nova guerra” i tota la crueltat que comporta són continus al llibre. Si bé val a dir que encara que Remarque ens parla d’aquest efectes en el soldats durant aquest conflicte, la crueltat és inherent a qualsevol conflicte armat. Llegiu-vos l’obra i trieu els vostres episodis per il·lustrar aquest punt.
També de quan en quan podem trobar algun apunt sobre la marxa del conflicte. Els soldats són conscients d’estar lluitant en un conflicte de dimensions enormes, al que no li veuen final.

-No lo sé –digo yo-. Sea como sea, estamos en guerra, y cada mes entran en ella nuevos países. (IX, 180).

Altre punt interessant que d’alguna manera ens porta a la qüestió de la percepció del conflicte el trobem la conversa que manté al bar amb todo un señor director mentre està de permís (VIII, 149):

-¡A ver si avanzan ustedes de una vez con su eterna guerra de trincheras! Barran a esa gentuza y entonces tendremos paz.
Respondo que, en nuestra opinión, romper el frente es imposible porque los del otro bando tienen demasiadas reserves. Además, la guerra es muy distinta a como uno se la imagina.
Rechaza con superioridad todo lo que yo le digo y pretende demostrarme que no entiendo una palabra del asunto.
-Quizá tanga razón en lo que a los detalles se refiere – dice-, pero se trata del conjunto, y usted no está en condiciones de juzgarlo [...].

Els detalls i les descripcions que ens aporta l’autor són tantes i tan colpidores que ben bé podríem copiar tot el llibre.
Tropes d'assalt avançant sota un atac amb gas. Otto Dix (http://www.ottodix.org/ ; http://cs.nga.gov.au/Detail.cfm?IRN=128594)
3.-LES CONSEQÜÈNCIES. La guerra ens es presentada com una baixada a l’infern, com un ritu de pas però a la inversa, que ens porta de la civilització a la distopia. I amb unes conseqüències terribles: la deshumanització que implica la pèrdua d’un lloc a la societat; la marginalitat, i més en el cas dels soldats del bàndol perdedor; la incomprensió de la societat, tant quan feliciten als soldats durant el conflicte, els animen o els donen consells, com quan els abandonen després de la derrota. I se produeix l’automarginació, el pessimisme i la llavor de les ànsies de sang i venjança que tots sabem on desembocaren. Un odi que se va tornant visceral, irreflexiu, cap a tot allò que era la vida anterior a la guerra i que, ja abans de la derrota i la humiliació que suposarà el Tractat de Versalles, comença a créixer com una rabiosa frustració entre els soldats:

-[…] No encuentro nada, Albert, no encuentro nada. […]
Todos estamos de acuerdo en que a todos nosotros nos pasará lo mismo; no sólo a nosotros; a todos los que se encuentren en la misma situación, a unos más que a otros. Es el destino común de nuestra generación.
Albert lo expresa muy bien:
-La guerra nos ha echado a perder para cualquier cosa.
[…] Estamos al margen de la actividad, del esfuerzo, del progreso. Ya no creemos en nada de eso; creemos en la guerra. (V, 80-81).

Cuando los veo allí, en sus habitaciones, en sus despachos, en sus ocupaciones, todo eso me atrae de un modo irresistible y quisiera hacer como ellos y olvidar la guerra. Pero al mismo tiempo siento un rechazo, todo es tan limitado. ¿Cómo puede eso llenar una vida? Habría que aplastarlo todo. (VII, 151).
Carrer Praga. Otto Dix. 1920. (http://www.ottodix.org/)
La Gran Guerra, com en general tots els conflictes bèl·lics va tindre també greus conseqüències demogràfiques. Primerament, la elevada mortalitat entre soldats i població civil en general. Se pot il·lustrar aquest punt ja en el primer capítol de l’obra, on la companyia de Peter Baumer ha estat delmada, i de 150 homes únicament en tornen 80 (que de forma molt pragmàtica se n’alegren perquè per primera vegada podran menjar fins fartar-se’n).

[…]Nuestro sector estaba bastante tranquilo, y por eso el furriel había recibido para el día en que volvimos la cantidad habitual de provisiones y había preparado todo lo necesario para los ciento cincuenta hombres de la compañía. Pero, sin embargo, precisamente el último día la artillería pesada inglesa nos atacó por sorpresa a cañonazos […], de modo que sufrimos muchas bajas y sólo regresamos ochenta hombres. (I, 8).

I de 80 a 32 homes:

Y al llegar al número treinta y dos, callan. […].
Una hilera, una corta hilera se adentra, lentamente, en la mañana.
Treinta y dos hombres. (IV, 123).

No cal insistir també en el fet de la gran quantitat de mutilats que tornaran de la guerra i dels que trobem grans exemples durant tota l’obra. Cal destacar, potser, les escenes dels hospitals, on apareixen els homes destrossats i on Peter Baumer veu el vertader rostre de la guerra.

En el piso de abajo están los heridos en el vientre, en la columna vertebral y en la cabeza y los amputados de dos miembros. En el ala derecha, los heridos en los maxilares, la nariz, las orejas y la garganta, y los afectados por los gases. En el ala izquierda, los ciegos, los heridos en el pulmón, en la pelvis, en las articulaciones, en los riñones, en los testículos y en el estómago. […]
Resulta incomprensible que en unos cuerpos destrozados de tal modo se sostengan todavía rostros humanos en los que la vida sigue latiendo. Y eso en un solo hospital, en una sola planta. Los hay a miles en Alemania, a miles en Francia, a miles en Rusia. […] Sólo un hospital muestra verdaderamente lo que es la guerra. (X, 229).

Altra de les grans conseqüències de la guerra, i dins les conseqüències demogràfiques i socials estan els moviments de població forçats per la guerra. Quantitats ingents de gent que perdrà les seues arrels, el seu poble, les seues pertinences i, en definitiva, la seua vida tal i com era abans de la guerra. Apareix de forma massiva a Europa la figura del refugiat, del desplaçat.

Al cabo de unos días nos mandan a evacuar un pueblo. Por el camino encontramos a los habitantes que huyen, expulsados de sus casas. Transportan sus enseres en carretones, cochecitos de niño o cargados a la espalda. Inclinan el cuerpo hacia delante, y tienen los rostros marcados por la angustia, la desesperación, el terror y la resignación. Los niños se aferran a las manos de sus madres; a veces es una muchacha la que conduce a los pequeños, que avanzan tropezando y volviéndose continuamente. Algunos se llevan sus miserables muñecas. Todos enmudecen al cruzarse con nosotros. (X, 209).

No hi ha dubte que la profunditat de l'obra de Remarque permet un apropament a la Gran Guerra d'es d'una òptica més humana i complexa que les causes, els fets i les conseqüències que de manera més asèptica i neta ens transmeten els llibres de text. Potser siga la distància -un segle ja!- que ens separa del conflicte allò que fa que tant les causes com les conseqüències (i principalment aquestes) ens pareguen llunyanes. Tanmateix, quan és un esser humà qui te les conta en primera persona, i te les conta a tú, i quan prens consciència que allò va ser, que la gent va morir o va tornar mutilada, be física bé mentalment, adquireix altra dimensió terrorífica. I eixe terror és el que l'obra de Remarque ens transmet i universalitza.

Per últim, una recomanació tangencial: cerqueu més informació sobre Otto Dix, l'artista que il·lustrà la guerra i les seues conseqüències més terribles en  http://www.ottodix.org/ i en la National Gallery of Australia http://nga.gov.au/Dix/index.cfm


(1) Llinares, J. B., 2013. La experiència del combatiente en Sin novedad en el frente (1929) de Erich María Remarque. THÉMATA. Revista de Filosofía, pp. 97-110.

dijous, 13 de novembre del 2014

La Guerra Civil vista pels més menuts

Un conflicte bèl·lic és terrible. Però quan pense que també el pateixen els més menuts encara m'ho sembla més... 
Els infants que varen patir la Guerra Civil han deixat un bon testimoni del conflicte en els seus dibuixos. I és que al capdavall, els infants sempre hem dibuixat allò que vivim, allò que ens envolta. I mentre jo, en la meua infantesa, dibuixava, cotxes, camions, motos, alguns superherois dels còmics o animalets, els més menuts dels anys 36-39 omplien els fulls amb canons, avions, bombardejos... A mí, personalment, em resulta prou colpidor veure eixos dibuixos.
I evidentment poden ser una bona ferramenta amb la que treballar en classe. Potser els alumnes vegen en aquests dibuixos que altres com ells, o més menuts, patíen aquell conflicte, que no sols és un seguit de fotos i "historietes" al llibre de text.
A la BNEscolar podeu trobar una col·lecció anomenada "Dibujos de los Niños de la Guerra" veritablement espectacular:




"Bombardeig". Lucía Trimiño Zapatero, 13 anys. BNEscolar.

Com apareix a la seua web, "La BNEscolar es una colección de más de 8.500 recursos digitales, seleccionados de entre la colección de Biblioteca Digital Hispánica por su interés para docentes y educadores. Puede ser muy útil para enriquecer y complementar los contenidos educativos del currículo de enseñanzas medias.
Nació en el marco de la colaboración entre la BNE y GNOSS en el proyecto Spanish Culture in Linked Open Data: Explotación semántica y valorización educativa de los bienes culturales españoles." 

És molt interessant fer una volteta pels recursos que ens ofereix, més enllà dels dibuixos que ja vos he comentat.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Cap a un projecte per a treballar la Gran Guerra a l'aula (I)



Aprenentatge basat en projectes. ABP. La idea és bona. I ara, el centenari de la Primera Guerra Mundial. Què esperem per intentar unir les dues coses? Tinc la idea d'intentar dur endavant un projecte d'aprenentatge precisament sobre aquest fet històric tan colpidor i ara tant de moda. La idea, però, és partir d'un dels meus llibres imprescindibles: Res de nou al front de l'Oest. Què pot eixir de tot açò? Espere que alguna cosa positiva!

A la seua obra, E. M. Remarque fa, d'alguna manera, una reflexió integral, extremadament humana -potser precisament per la deshumanització que ens presenta- i brutal sobre el sense sentit de la guerra. No són sols les vivències dels joves soldats condemnats a no ser mai més humans -no en el sentit que per a ells tenia esta paraula abans de marxar a les trinxeres, és el perquè de la guerra, la raó per la qual el pobles, tal i com escriu Remarque, es llancen uns contra els altres i es maten sense dir ni piu, ignorants, embogits, dòcils, innocents; en última instància, les seues causes. I també tracta les seues conseqüències. Les personals, les dels soldats. Però que multiplicats pels milers de soldats que tornen, es converteixen en conseqüències socials, econòmiques, demogràfiques, polítiques. Totes eixes que estem acostumats a estudiar a classe. Per què no, doncs, tornar cap a eixos testimonis on trobem la base de tot allò que ens diu el llibre de text i provem de descobrir-ho?

dissabte, 4 d’octubre del 2014

Una guia per als comentaris de textos històrics

El comentari de text en Història és una de les qüestions més importants que cal controlar. Ací vos deixe una guia que espere vos ajude!

divendres, 3 d’octubre del 2014

Còmics sobre la Gran Guerra: Putain de Guerre! i White Death


Puta guerra!, de Tardi i Verney
(www.normaeditorial.com)
La muerte blanca, de Morrison i Adlard
(www.plantadelibros.com)


























Dos nous còmics per llegir sobre la Gran Guerra. I és que amb açò del centenari està reviscolant l'interés en aquest conflicte, si bé cal dir que Puta Guerra! és del 2008. Ja vos deixaré la ressenya quan els llisca, però per ara la pinta que fan és molt però que molt bona.
I és que es un conflicte que malhauradament, ha donat per fer grans obres de caràcter pesimista i antibelicista. Si més no, recordem el gran clàssic Res de nou al front de l'oest, més conegut pel títol en castellà Sin novedad en el frente, del que ja parlarem al bloc de La Butaca de Llegir.
Per ara, a llegir. Ja vos contaré que tal...

dijous, 2 d’octubre del 2014

100 anys de la Gran Guerra



Gravat de l'assassinat
(www.wikipedia.org)
Ara fa poc més de 100 anys que un jove serbo-bosni anomenat Gavrilo Princip assassinà amb dos trets de la seua pistola a l’hereu de l’Imperi Austro-hongarés, l’arxiduc Francesc Ferran, i a la seua dona, la duquessa de Hohenberg, Sofia Chotek, en Sarajevo.

Aquest doble magnicidi fou el desencadenant d’un dels conflictes més terribles que ha patit el continent europeu en el seu territori: la Gran Guerra. I de forma més ampla encetà un període històric dels més convulsos que mai no ha patit el vell continent i que es perllongà poc més de 30 anys: la Gran Guerra, la crisi a l’Alemanya de postguerra, l’aparició i ascens dels totalitarismes revengistes i ultranacionalistes, i per últim, la 2a Guerra Mundial.

Evidentment, però, i com sòl passar en la Història, malgrat que el detonant és l’anècdota més coneguda, difícilment justifica, per greu que siga, que se desencadene una guerra de les proporcions de la 1a Guerra Mundial. El conflicte latent venia ja de ben lluny, i les seues causes són molt profundes i s’endinsen al segle XIX.

Gavrilo Princip,
magnicida
Sense que cap d’elles siga clarament més important que les altres, les causes de la guerra se poden trobar en la rivalitat entre les grans potències europees pel domini colonial, la rivalitat entre Anglaterra i Alemanya pel control de les rutes marítimes i el domini comercial, els problemes derivats del control de certs territoris en disputa en sòl europeu, i de forma general, pel gir que suposà en la política germana la desaparició de Bismark i la Weltpolitik de Guillem II. 
Sense dubte que els imperis colonials més poderosos en Europa a finals del segle XIX i primeries del XX eren Regne Unit i França. I Alemanya, malgrat el seu domini i preeminència en territori europeu i el seu poder cada vegada major, semblava que s’havia quedat fora d’aquest repartiment. És per això que al 1885-1886, i sota l’auspici de Bismarck, es va dur a terme el Congrés de Berlín, en el qual Alemanya buscava augmentar la seua presència i pes al món dels imperis colonials. Però malgrat que Alemanya va veure confirmat el seu protectorat sobre Camerun i les colònies de Tanganika (actual Tanzània) i Àfrica del Sud-oest (actualment Namíbia), el domini efectiu i clar en eixe món dels grans imperis seguia en mans de Regne Unit i França. Un dels punts calents en aquesta disputa era la colonització de la riba africana de la Mediterrània, atés que el control del Mediterrani suposava el control efectiu de bona part el comerç colonial. El control sobre territoris com el Marroc era, llavors, una peça clau per augmentar el poder colonial i comercial d’Alemanya front als grans imperis. En 1904 França i Espanya confirmen el seu poder en la zona al rebre el suport britànic en els seus protectorats. Quina era la intenció del Regne Unit? Fer front a una possible expansió alemanya per la zona que augmentara el poder naval i comercial d’Alemanya en perjudici dels britànics (i ací ja trobem eixa rivalitat entre Alemanya i Regne Unit pel control naval i comercial que cada vegada s’agreujarà més). Un primer acord en la conferència d’Algecires de 1906 posà fi a la primera de les crisis marroquines, en la qual se va decidir mantenir els protectorats francés i espanyol, però garantint a Alemanya el poder mantenir certs avantatges comercials en la zona. Tanmateix, pocs anys després, al 1911, de nou se desencadenà una segona crisi marroquina, ara derivada de l’ocupació de la ciutat de Fes pels francesos, davant la qual Alemanya envià bucs de guerra a la zona. En aquest cas, la tensió sols va disminuir quan a Alemanya, davant les seues denúncies que els tractats d’Algecires havien estat violats, se li concedires territoris en Guinea i el Congo. Però en plena Weltpolitik i comandada pel kàiser Guillem II, l’actitud del Reich Alemany cada vegada era més agressiva.
La conferencia de Berlin, 1984-85 | Siempre humanismo | Scoop.it
Bismark intenta repartir Àfrica entre les potències europees. Caricatura de l'època.
Si com ja hem vist els problemes entre França i el II Reich eren forts a les colònies, no he eren menys a territori europeu, en aquest cas pel contenciós que els dos estats mantenien pel poder en els territoris fronterers d’Alsàcia i Lorena. Aquestos dos territoris, on hi vivia una considerable quantitat de gent d’origen alemany, pertanyen a França des de mitjans del segle XVII. Després de la guerra franco-prusiana, al 1871, passaren a mans alemanyes. Però evidentment França mai no va reconèixer dits territoris com a Alemanys, i cada vegada més, la seua recuperació s’anava convertint en una ferramenta política i patriòtica de primer ordre, que, sumada als conflictes colonials, desencadenaren una agressiva i oberta enemistat entre el Reich i França.
Altra de les causes profundes de la guerra ja la hem perfilada: l’enemistat que va sorgir entre Alemanya i Regne Unit per qüestions econòmiques. El Regne Unit, primera potència europea tradicional i més encara des de la seua primerenca industrialització, s’havia convertit en un vastíssim imperi colonial. Tanmateix, a Europa, i des de la segona revolució industrial Alemanya, ara el II Reich, creixia de forma imparable d’ençà la seva unificació. I era allí, en aquell nou imperi on la nova industria es desenvolupava a grans passes. Mentre que al Regne Unit l’industria s’havia quedat d’alguna manera ancorada en el carbó, la nova industria del petroli, de la química de l’acer i de les armes més modernes dinamitzaven un sector a va dur a Alemanya en pocs anys a ser la primera potència econòmica del continent... però sols del continent. Les rutes marítimes estaven dominades per la flota anglesa, i més enllà d’Europa s’estenien els imperis colonials de Regne Unit i França. Amb l’objectiu de dominar les rutes comercials i marítimes, Alemanya desenvolupà, gracies a la seua moderna industria una flota l’objectiu de la qual no era altre que fer front al poder britànic sobre la mar. I evidentment, açò, junt a les qüestions colonials, asseguraven l’enfrontament entre Anglaterra i Alemanya.
Soldats alemanys a les trinxeres (imatge de http://cultura.elpais.com/)
Ja tenim doncs, a Alemanya enemistada amb França i Regne Unit, que faran front comú junt a una Rússia cada vegada més preocupada pel poder que anava acumulant el II Reich. I mentrestant, què succeïa a l’Orient? Els territoris balcànics, ara lliures de l’Imperi otomà, eren un pastís, una temptació massa gran per als dos grans imperis amb qui feien frontera: Àustria-Hongria i Rússia. Entre les seues bondats, eren territoris que permetien l’eixida cap a la Mediterrània, tant als austrohongaresos com als russos, i com ja hem dit adés, el control de la Mediterrània era, si més no, molt apreciat pels grans imperis. En 1908, i amb el recolzament d’Alemanya –que davant el seu aïllament en Europa s’havia acostat als seus “germans” austríacs- Àustria-Hongria va annexionar-se Bòsnia-Hercegovina. Al mateix temps, Sèrbia s’anava fent forta dins el que va ser anomenat la Lliga Balcànica i poc a poc, i amb Rússia al darrere, la idea de la Gran Sèrbia s’anava alimentant als Balcans, entre altres coses per oposició i com alternativa al domini austríac sobre Bòsnia.
Així doncs trobem a una Alemanya agressiva i frustrada en les seues aspiracions colonials enfrontada a França i Anglaterra, un imperi austrohongarés aliat amb Alemanya i enfrontat a Rússia pel control dels Balcans. El kàiser Guillem II i el somni d’un Reich hegemònic a Europa provocà que la resta de les potències europees, amb l’excepció d’Àustria-Hongria, s’aliaren per fer front a l’amenaça d’aquest bel·licós i cada vegada més poderós estat. Els blocs s’havien definit: l’anomenada Triple Entesa, formada originalment per França, Regne Unit i Rússia, al quals s’afegiran durant la contesa Itàlia, Estat Units d’Amèrica, Japó, Grècia o Sèrbia entre altres; i la Triple Alianza, formada per l’Imperi austrohongarés i Alemanya. Itàlia, que formava part d’aquesta Aliança canvià de bàndol, Bulgària i l’Imperi Otomà s’uniren a la Triple Aliança.

En Internet:

Amb motiu del centenari de la Gran Guerra, la BBC va encetar tot un seguit de programes molt interessant al respecte, a més d’incloure molt de material a banda dels programes.

Enciclopèdies i llibres de text:

VVAA (2004): Las Guerras Mundiales. Historia Universal, 19. El País.
Llibres de text consultats:
García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. (2012): Nou Àgora 4. Ciències Socials, Història. Ed. Vicens Vives.

Juan Redal, E.; Gregori Soldevilla, I. (dirs.) (2008): Història 4 ESO. Voramar, Santillana.