Enguany he decidit
que l’alumnat de 4t d’ESO aprofundisca en la Gran Guerra des de
l’obra de Res de nou al front de l’Oest,
com ja he comentat en posts anteriors.
A ran d’açò m’he rellegit -i més d’una vegada!- aquesta obra, i evidentment he
arribat a la conclusió –altra vegada-
que té un gran valor per treballar l’assignatura d’història...però com?
El llibre pot
tindre molts enfocs, és una obra polièdrica que podem observar quasi per tantes
cares com vulguem, des de la perspectiva més històrica a l’ètica i moral. Passant,
evidentment, per la seua qualitat literària. Tanmateix, per ara vaig a
enfocar-la des d’una òptica prou tradicional: la perspectiva històrica de les
causes, fets i conseqüències. A mode de primer resultat preliminar, o primera reflexió,
vos deixe aquest post.
**Un aclariment
inicial: per realitzar els presents comentaris sobre Im Western nicht Neues (E. M. Remarque, 1929), s’ha utilitzat
l’edició en castellà de Edhasa (Sin
novedad en el frente, 1a edició, 2009), traduïda per Judith Vilar (en la
meua opinió, una traducció de grandíssima qualitat). Eixa és la raó que els
paràgrafs del llibre utilitzats en el text estiguen en castellà, doncs he
considerat innecessari realitzar una traducció pròpia al valencià que molt
probablement seria d’inferior qualitat. Cadascuna de les cites apareix
acompanyada del capítol del llibre (en numeració romana) i de la pàgina de la
qual s’ha extret.**
.................................
Al tractar el tema
de la Gran Guerra
en classe les editorials, el temari, la programació –digueu-li com vulgueu- ens
porta a parlar, com és tradicional, de les seues causes, dels fets –si és que
hi ha hagut temps per colar-ne alguna qüestió al respecte-, i les seues
conseqüències. I no vull en aquesta reflexió restar-li importància a aquestes
qüestions. Jo mateix vaig encetar el bloc parlant-ne de les causes de la
guerra, de les típiques i tòpiques causes de la Gran Guerra.
Però a hores d’ara
i després de la relectura de Res de nou al front de l’Oest (RNFO) de E. M. Remarque,
queda clar que els testimonis (i vull insistir en el valor del testimoni de
Remarque, el qual ha estat inspirador de molts productes literaris i
cinematogràfics posteriors) dels qui han patit el conflicte des de dins ens
ofereixen una visió de la guerra diferent, humana, demolidora. I sense
necessitat d’abandonar l’esquema clàssic de les causes-fets-conseqüències, la
gran obra de Remarque es pot llegir des d’aquests tres llocs comuns, als quals
ens apropa des de dins, des de l’experiència i des de l’individu. Potser
podríem dir des de la microhistòria.
1.-LES CAUSES. Per
què estem lluitant ací? Quina és la raó de la guerra? Remarque es planteja les
causes del conflicte que va a portar a la desesperació i la mort a milers i
milers de joves europeus. Però des de l’òptica d’aquell a qui han enganyat.
D’aquell que ha estat la marioneta dels grans poders fàctics i que se n’adona
massa tard, quan pren consciència que ja és quasi mort. I que les raons que
s’han esgrimit i airejat per anar a la guerra ja no són vàlides.
Kantorek era nuestro maestro, un
hombre severo y menudo, con levita gris y rostro afilado [...].
En la clase de gimnasia, Kantorek no
paró de soltarnos discursos hasta que la clase entera, bajo su mando, fuimos a la Comandancia del
distrito para alistarnos. Aún le veo ante mí, preguntándonos con los ojos
relampagueantes tres los cristales de las gafas y la voz conmovida:
-Iréis, ¿verdad, compañeros?
Esos maestros a menudo llevan el
sentimentalismo en el bolsillo del chaleco, listo para utilizar durante horas.
Pero entonces no sabíamos nada de eso. (I, 15-16).
En realidad los más razonables eran
la gente sencilla y pobre; enseguida consideraron la guerra como una desgracia,
mientras que la gente acomodada no cabía en sí de alegría, aunque precisamente
ellos hubieran podido prever las consecuencias mucho antes. (I, 16).
També entre els
soldats, en els moments en que poden fer-ho, sorgeix la necessitat de
reflexionar, de parlar-ne sobre les causes de la guerra i sobre el per què de
tanta mort i del seu patiment. Així, i malgrat que com alguns articles ja han
esmentat (1) RNFO no és un llibre d’història i no tracta de les causes de la
guerra des d’una perspectiva historiogràfica, sí que recull la idea de les
raons de la guerra. Hi ha un moment, per exemple, en el qual l’autor reflexiona,
per boca del soldats, sobre les causes de la guerra, evidentment des de d’una
perspectiva més humana i crítica: la de la guerra des de dins, la guerra patida
en la primera línia. La visita del Kàiser i l’esbarjo posterior dels soldats
s’aprofita per fer una reflexió sobre quin és el paper d’aquest home en tot el
conflicte i serveix com a punt de partida per discutir les causes de la guerra:
-Quisiera saber una cosa –dice
Albert-. ¿Habría estallado la guerra si el káiser se hubiera negado?
-Seguro –afirmo-. Todo el mundo dice
que él no la deseaba.
-Bien, si solo él se hubiera negado,
quizá sí. Pero si lo hubieran hecho veinte o treinta persona en el mundo…
-Probablemente no –admito-, pero son
precisamente esas personas las que deseaban la guerra. (IX, 179).
La guerra apareix des
del principi de la reflexió com una qüestió personalista de les grans elits
europees, vint o trenta persones realment interessades en ella. Quines són
eixes persones i per què és una qüestió sobre la que potser podríem treballar a
classe.
Un altre punt
interessant és la qüestió del nacionalisme, on la pàtria de cadascú es
converteix en la millor, la superior, i evidentment la que té la raó –i fins i
tot, si voleu, la que déu ha triat. Entrem doncs en altra de les causes
tractades normalment a l’esquema clàssic: l’ultranacionalisme de les grans
potències europees. Concretament a la xarrada parlen dels dos arxienemics:
França i Alemanya. I els soldats, escèptics, comencen a endevinar que allò del
nacionalisme i la pàtria que els havien ensenyat no té massa trellat:
-Es curioso pensar en eso –sigue
Kropp-. Nosotros estamos aquí para defender nuestra patria, pero también los
franceses defienden la suya. ¿Quién tiene razón?
-Quizá unos y otros –afirmo sin
convicción.
-Es cierto –dice Albert, y leo en su
cara que quiere meterme en un callejón sin salida-, pero los profesores, los
pastores y los periódicos franceses nos dan la razón a nosotros, mientras que
los profesores, los pastores y los periódicos franceses pretenden ser ellos los
que tienen razón. ¿Cómo te lo explicas? (IX, 179-180).
I com podríem
tractar açò des d’una perspectiva diferent, enfocada al projecte d’aprenentatge?
Potser buscant les fonts originals? Sí, deixem que siguen les pròpies fonts,
les que coneixen els soldats Tjaden, Kropp i Paul, les que ens posen en
situació. Busquem doncs materials: premsa de l’època –evidentment i per
facilitar la tasca, caldrà que els textos estiguen traduïts!
Realment les causes
que estudiem en un llibre d’Història ens donen eixa perspectiva global? En eixe
cas, la perspectiva correcta és la de la guerra vista des de fora? Açò pot
moure a un interessant debat amb l’alumnat.
2.-ELS FETS. Quin
és el dia a dia en eixe conflicte? Més enllà de les grans batalles, més enllà
de les estratègies i les llarguíssimes trinxeres, aquells que sofreixen els
fets són els soldats. I el seu testimoni és brutal. Quan es parla dels fets,
també se pot parlar –i així apareix a moltes de les propostes editorials- de
les característiques pròpies d’aquest nou conflicte: la guerra de posicions i
trinxeres i la modernització de la maquinària de guerra i les estratègies
emprades gràcies a les noves tècniques derivades de la 2a Revolució Industrial.
Tot açò ho viuen i ho sofreixen els soldats. I Remarque ens deixa tot un contínuum
de vivències al respecte:
Durante el día el cielo está lleno
de globos cautivos. Se dice que los de enfrente han traído incluso tanques y
que la aviación de combate también participará en la ofensiva. Sin embargo, eso
no nos interesa tanto como lo que cuentan de los nuevos lanzallamas. (VI, 95).
Els exemples
d’aquesta “nova guerra” i tota la crueltat que comporta són continus al llibre.
Si bé val a dir que encara que Remarque ens parla d’aquest efectes en el
soldats durant aquest conflicte, la crueltat és inherent a qualsevol conflicte
armat. Llegiu-vos l’obra i trieu els vostres episodis per il·lustrar aquest
punt.
També de quan en
quan podem trobar algun apunt sobre la marxa del conflicte. Els soldats són
conscients d’estar lluitant en un conflicte de dimensions enormes, al que no li
veuen final.
-No lo sé –digo yo-. Sea como sea,
estamos en guerra, y cada mes entran en ella nuevos países. (IX, 180).
Altre punt
interessant que d’alguna manera ens porta a la qüestió de la percepció del
conflicte el trobem la conversa que manté al bar amb todo un señor director mentre està de permís (VIII, 149):
-¡A ver si avanzan ustedes de una
vez con su eterna guerra de trincheras! Barran a esa gentuza y entonces
tendremos paz.
Respondo que, en nuestra opinión,
romper el frente es imposible porque los del otro bando tienen demasiadas
reserves. Además, la guerra es muy distinta a como uno se la imagina.
Rechaza con superioridad todo lo que
yo le digo y pretende demostrarme que no entiendo una palabra del asunto.
-Quizá tanga razón en lo que a los
detalles se refiere – dice-, pero se trata del conjunto, y usted no está en
condiciones de juzgarlo [...].
Els detalls i les
descripcions que ens aporta l’autor són tantes i tan colpidores que ben bé
podríem copiar tot el llibre.
3.-LES
CONSEQÜÈNCIES. La guerra ens es presentada com una baixada a l’infern, com un
ritu de pas però a la inversa, que ens porta de la civilització a la distopia.
I amb unes conseqüències terribles: la deshumanització que implica la pèrdua
d’un lloc a la societat; la marginalitat, i més en el cas dels soldats del
bàndol perdedor; la incomprensió de la societat, tant quan feliciten als
soldats durant el conflicte, els animen o els donen consells, com quan els
abandonen després de la derrota. I se produeix l’automarginació, el pessimisme
i la llavor de les ànsies de sang i venjança que tots sabem on desembocaren. Un
odi que se va tornant visceral, irreflexiu, cap a tot allò que era la vida
anterior a la guerra i que, ja abans de la derrota i la humiliació que suposarà
el Tractat de Versalles, comença a créixer com una rabiosa frustració entre els
soldats:
-[…] No encuentro nada, Albert, no
encuentro nada. […]
Todos estamos de acuerdo en que a
todos nosotros nos pasará lo mismo; no sólo a nosotros; a todos los que se
encuentren en la misma situación, a unos más que a otros. Es el destino común
de nuestra generación.
Albert lo expresa muy bien:
-La guerra nos ha echado a perder
para cualquier cosa.
[…] Estamos al margen de la
actividad, del esfuerzo, del progreso. Ya no creemos en nada de eso; creemos en
la guerra. (V, 80-81).
Cuando los veo allí, en sus
habitaciones, en sus despachos, en sus ocupaciones, todo eso me atrae de un
modo irresistible y quisiera hacer como ellos y olvidar la guerra. Pero al
mismo tiempo siento un rechazo, todo es tan limitado. ¿Cómo puede eso llenar
una vida? Habría que aplastarlo todo. (VII, 151).
La Gran Guerra, com en general tots els conflictes bèl·lics va tindre també greus
conseqüències demogràfiques. Primerament, la elevada mortalitat entre soldats i
població civil en general. Se pot il·lustrar aquest punt ja en el primer
capítol de l’obra, on la companyia de Peter Baumer ha estat delmada, i de 150
homes únicament en tornen 80 (que de forma molt pragmàtica se n’alegren perquè
per primera vegada podran menjar fins fartar-se’n).
[…]Nuestro sector estaba bastante
tranquilo, y por eso el furriel había recibido para el día en que volvimos la
cantidad habitual de provisiones y había preparado todo lo necesario para los
ciento cincuenta hombres de la compañía. Pero, sin embargo, precisamente el
último día la artillería pesada inglesa nos atacó por sorpresa a cañonazos […],
de modo que sufrimos muchas bajas y sólo regresamos ochenta hombres. (I, 8).
I de 80 a 32 homes:
Y al llegar al número treinta y dos,
callan. […].
Una hilera, una corta hilera se
adentra, lentamente, en la mañana.
Treinta y dos hombres. (IV, 123).
No cal insistir
també en el fet de la gran quantitat de mutilats que tornaran de la guerra i
dels que trobem grans exemples durant tota l’obra. Cal destacar, potser, les
escenes dels hospitals, on apareixen els homes destrossats i on Peter Baumer
veu el vertader rostre de la guerra.
En el piso de abajo están los
heridos en el vientre, en la columna vertebral y en la cabeza y los amputados
de dos miembros. En el ala derecha, los heridos en los maxilares, la nariz, las
orejas y la garganta, y los afectados por los gases. En el ala izquierda, los
ciegos, los heridos en el pulmón, en la pelvis, en las articulaciones, en los
riñones, en los testículos y en el estómago. […]
Resulta incomprensible que en unos
cuerpos destrozados de tal modo se sostengan todavía rostros humanos en los que
la vida sigue latiendo. Y eso en un solo hospital, en una sola planta. Los hay
a miles en Alemania, a miles en Francia, a miles en Rusia. […] Sólo un hospital
muestra verdaderamente lo que es la guerra. (X, 229).
Altra de les grans
conseqüències de la guerra, i dins les conseqüències demogràfiques i socials
estan els moviments de població forçats per la guerra. Quantitats ingents de
gent que perdrà les seues arrels, el seu poble, les seues pertinences i, en
definitiva, la seua vida tal i com era abans de la guerra. Apareix de forma
massiva a Europa la figura del refugiat, del desplaçat.
Al cabo de unos días nos mandan a
evacuar un pueblo. Por el camino encontramos a los habitantes que huyen,
expulsados de sus casas. Transportan sus enseres en carretones, cochecitos de
niño o cargados a la espalda. Inclinan el cuerpo hacia delante, y tienen los
rostros marcados por la angustia, la desesperación, el terror y la resignación.
Los niños se aferran a las manos de sus madres; a veces es una muchacha la que
conduce a los pequeños, que avanzan tropezando y volviéndose continuamente.
Algunos se llevan sus miserables muñecas. Todos enmudecen al cruzarse con
nosotros. (X, 209).
No hi ha dubte que la profunditat de l'obra de Remarque permet un apropament a la Gran Guerra d'es d'una òptica més humana i complexa que les causes, els fets i les conseqüències que de manera més asèptica i neta ens transmeten els llibres de text. Potser siga la distància -un segle ja!- que ens separa del conflicte allò que fa que tant les causes com les conseqüències (i principalment aquestes) ens pareguen llunyanes. Tanmateix, quan és un esser humà qui te les conta en primera persona, i te les conta a tú, i quan prens consciència que allò va ser, que la gent va morir o va tornar mutilada, be física bé mentalment, adquireix altra dimensió terrorífica. I eixe terror és el que l'obra de Remarque ens transmet i universalitza.
(1) Llinares, J.
B., 2013. La experiència del combatiente en Sin novedad en el frente (1929) de
Erich María Remarque. THÉMATA. Revista de Filosofía, pp. 97-110.
/nagasaki-large-56a61c425f9b58b7d0dff738.jpg)
![Otto DIXVERLAG KARL NIERENDORF, Verwundetentransport im Houthulster Wald [Transporting the wounded in Houthulster Forest], plate 47 from Der Krieg](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_suhwIdJuj6MUI8RbYDg5mQFHoTkmU68XsomDIoWaLiMTUu7I10aD7JiMCK2-sMbgpVB17tVLFmgBK2DJSOui9NKU1iHbMRMP7tl_SA=s0-d)
