 |
| Gravat de l'assassinat (www.wikipedia.org) |
Aquest doble magnicidi fou el desencadenant d’un dels
conflictes més terribles que ha patit el continent europeu en el seu territori:
la Gran Guerra. I de forma més ampla encetà un període històric dels més
convulsos que mai no ha patit el vell continent i que es perllongà poc més de
30 anys: la Gran Guerra, la crisi a l’Alemanya de postguerra, l’aparició i
ascens dels totalitarismes revengistes i ultranacionalistes, i per últim, la 2a
Guerra Mundial.
Evidentment, però, i com sòl passar en la Història, malgrat
que el detonant és l’anècdota més coneguda, difícilment justifica, per greu que
siga, que se desencadene una guerra de les proporcions de la 1a Guerra Mundial.
El conflicte latent venia ja de ben lluny, i les seues causes són molt
profundes i s’endinsen al segle XIX.
 |
| Gavrilo Princip, magnicida |
Sense que cap d’elles siga clarament més important que les
altres, les causes de la guerra se poden trobar en la rivalitat entre les grans potències europees pel domini colonial,
la rivalitat entre Anglaterra i Alemanya
pel control de les rutes marítimes i el domini comercial, els problemes derivats del control de certs
territoris en disputa en sòl europeu, i de forma general, pel gir que suposà en la política germana la
desaparició de Bismark i la Weltpolitik
de Guillem II.
Sense dubte que els imperis colonials més poderosos en
Europa a finals del segle XIX i primeries del XX eren Regne Unit i França. I
Alemanya, malgrat el seu domini i preeminència en territori europeu i el seu
poder cada vegada major, semblava que s’havia quedat fora d’aquest repartiment.
És per això que al 1885-1886, i sota l’auspici de Bismarck, es va dur a terme
el Congrés de Berlín, en el qual Alemanya buscava augmentar la seua presència i
pes al món dels imperis colonials. Però malgrat que Alemanya va veure confirmat
el seu protectorat sobre Camerun i les colònies de Tanganika (actual Tanzània) i
Àfrica del Sud-oest (actualment Namíbia), el domini efectiu i clar en eixe món
dels grans imperis seguia en mans de Regne Unit i França. Un dels punts calents
en aquesta disputa era la colonització de la riba africana de la Mediterrània,
atés que el control del Mediterrani suposava el control efectiu de bona part el
comerç colonial. El control sobre territoris com el Marroc era, llavors, una
peça clau per augmentar el poder colonial i comercial d’Alemanya front als
grans imperis. En 1904 França i Espanya confirmen el seu poder en la zona al
rebre el suport britànic en els seus protectorats. Quina era la intenció del
Regne Unit? Fer front a una possible expansió alemanya per la zona que
augmentara el poder naval i comercial d’Alemanya en perjudici dels britànics (i
ací ja trobem eixa rivalitat entre Alemanya i Regne Unit pel control naval i
comercial que cada vegada s’agreujarà més). Un primer acord en la conferència
d’Algecires de 1906 posà fi a la primera de les crisis marroquines, en la qual
se va decidir mantenir els protectorats francés i espanyol, però garantint a
Alemanya el poder mantenir certs avantatges comercials en la zona. Tanmateix,
pocs anys després, al 1911, de nou se desencadenà una segona crisi marroquina,
ara derivada de l’ocupació de la ciutat de Fes pels francesos, davant la qual
Alemanya envià bucs de guerra a la zona. En aquest cas, la tensió sols va
disminuir quan a Alemanya, davant les seues denúncies que els tractats
d’Algecires havien estat violats, se li concedires territoris en Guinea i el
Congo. Però en plena Weltpolitik i comandada pel kàiser Guillem II, l’actitud
del Reich Alemany cada vegada era més agressiva.
 |
| Bismark intenta repartir Àfrica entre les potències europees. Caricatura de l'època. |
Si com ja hem vist els problemes entre França i el II Reich
eren forts a les colònies, no he eren menys a territori europeu, en aquest cas
pel contenciós que els dos estats mantenien pel poder en els territoris
fronterers d’Alsàcia i Lorena. Aquestos dos territoris, on hi vivia una
considerable quantitat de gent d’origen alemany, pertanyen a França des de
mitjans del segle XVII. Després de la guerra franco-prusiana, al 1871, passaren
a mans alemanyes. Però evidentment França mai no va reconèixer dits territoris
com a Alemanys, i cada vegada més, la seua recuperació s’anava convertint en
una ferramenta política i patriòtica de primer ordre, que, sumada als
conflictes colonials, desencadenaren una agressiva i oberta enemistat entre el
Reich i França.
Altra de les causes profundes de la guerra ja la hem
perfilada: l’enemistat que va sorgir entre Alemanya i Regne Unit per qüestions
econòmiques. El Regne Unit, primera potència europea tradicional i més encara
des de la seua primerenca industrialització, s’havia convertit en un vastíssim
imperi colonial. Tanmateix, a Europa, i des de la segona revolució industrial
Alemanya, ara el II Reich, creixia de forma imparable d’ençà la seva
unificació. I era allí, en aquell nou imperi on la nova industria es
desenvolupava a grans passes. Mentre que al Regne Unit l’industria s’havia
quedat d’alguna manera ancorada en el carbó, la nova industria del petroli, de
la química de l’acer i de les armes més modernes dinamitzaven un sector a va
dur a Alemanya en pocs anys a ser la primera potència econòmica del
continent... però sols del continent. Les rutes marítimes estaven dominades per
la flota anglesa, i més enllà d’Europa s’estenien els imperis colonials de
Regne Unit i França. Amb l’objectiu de dominar les rutes comercials i
marítimes, Alemanya desenvolupà, gracies a la seua moderna industria una flota
l’objectiu de la qual no era altre que fer front al poder britànic sobre la
mar. I evidentment, açò, junt a les qüestions colonials, asseguraven
l’enfrontament entre Anglaterra i Alemanya.
 |
| Soldats alemanys a les trinxeres (imatge de http://cultura.elpais.com/) |
Ja tenim doncs, a Alemanya enemistada amb França i Regne
Unit, que faran front comú junt a una Rússia cada vegada més preocupada pel
poder que anava acumulant el II Reich. I mentrestant, què succeïa a l’Orient?
Els territoris balcànics, ara lliures de l’Imperi otomà, eren un pastís, una
temptació massa gran per als dos grans imperis amb qui feien frontera:
Àustria-Hongria i Rússia. Entre les seues bondats, eren territoris que
permetien l’eixida cap a la Mediterrània, tant als austrohongaresos com als
russos, i com ja hem dit adés, el control de la Mediterrània era, si més no,
molt apreciat pels grans imperis. En 1908, i amb el recolzament d’Alemanya –que
davant el seu aïllament en Europa s’havia acostat als seus “germans” austríacs-
Àustria-Hongria va annexionar-se Bòsnia-Hercegovina. Al mateix temps, Sèrbia
s’anava fent forta dins el que va ser anomenat la Lliga Balcànica i poc a poc,
i amb Rússia al darrere, la idea de la Gran Sèrbia s’anava alimentant als Balcans,
entre altres coses per oposició i com alternativa al domini austríac sobre Bòsnia.
Així doncs trobem a una Alemanya agressiva i frustrada en
les seues aspiracions colonials enfrontada a França i Anglaterra, un imperi austrohongarés
aliat amb Alemanya i enfrontat a Rússia pel control dels Balcans. El kàiser
Guillem II i el somni d’un Reich hegemònic a Europa provocà que la resta de les
potències europees, amb l’excepció d’Àustria-Hongria, s’aliaren per fer front a
l’amenaça d’aquest bel·licós i cada vegada més poderós estat. Els blocs s’havien
definit: l’anomenada Triple Entesa, formada originalment per França, Regne Unit
i Rússia, al quals s’afegiran durant la contesa Itàlia, Estat Units d’Amèrica,
Japó, Grècia o Sèrbia entre altres; i la Triple Alianza, formada per l’Imperi
austrohongarés i Alemanya. Itàlia, que formava part d’aquesta Aliança canvià de
bàndol, Bulgària i l’Imperi Otomà s’uniren a la Triple Aliança.
En Internet:
Amb motiu del centenari de la Gran Guerra, la BBC va encetar
tot un seguit de programes molt interessant al respecte, a més d’incloure molt
de material a banda dels programes.
Enciclopèdies i llibres de text:
VVAA (2004): Las
Guerras Mundiales. Historia Universal, 19. El País.
Llibres de text consultats:
García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. (2012): Nou Àgora 4. Ciències Socials, Història.
Ed. Vicens Vives.
Juan Redal, E.; Gregori Soldevilla, I. (dirs.) (2008): Història 4 ESO. Voramar, Santillana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari!