La Història és un incessant tornar a començar
Tucídides, historiador atenés (460-396 aC)

dijous, 2 d’octubre de 2014

100 anys de la Gran Guerra



Gravat de l'assassinat
(www.wikipedia.org)
Ara fa poc més de 100 anys que un jove serbo-bosni anomenat Gavrilo Princip assassinà amb dos trets de la seua pistola a l’hereu de l’Imperi Austro-hongarés, l’arxiduc Francesc Ferran, i a la seua dona, la duquessa de Hohenberg, Sofia Chotek, en Sarajevo.

Aquest doble magnicidi fou el desencadenant d’un dels conflictes més terribles que ha patit el continent europeu en el seu territori: la Gran Guerra. I de forma més ampla encetà un període històric dels més convulsos que mai no ha patit el vell continent i que es perllongà poc més de 30 anys: la Gran Guerra, la crisi a l’Alemanya de postguerra, l’aparició i ascens dels totalitarismes revengistes i ultranacionalistes, i per últim, la 2a Guerra Mundial.

Evidentment, però, i com sòl passar en la Història, malgrat que el detonant és l’anècdota més coneguda, difícilment justifica, per greu que siga, que se desencadene una guerra de les proporcions de la 1a Guerra Mundial. El conflicte latent venia ja de ben lluny, i les seues causes són molt profundes i s’endinsen al segle XIX.

Gavrilo Princip,
magnicida
Sense que cap d’elles siga clarament més important que les altres, les causes de la guerra se poden trobar en la rivalitat entre les grans potències europees pel domini colonial, la rivalitat entre Anglaterra i Alemanya pel control de les rutes marítimes i el domini comercial, els problemes derivats del control de certs territoris en disputa en sòl europeu, i de forma general, pel gir que suposà en la política germana la desaparició de Bismark i la Weltpolitik de Guillem II. 
Sense dubte que els imperis colonials més poderosos en Europa a finals del segle XIX i primeries del XX eren Regne Unit i França. I Alemanya, malgrat el seu domini i preeminència en territori europeu i el seu poder cada vegada major, semblava que s’havia quedat fora d’aquest repartiment. És per això que al 1885-1886, i sota l’auspici de Bismarck, es va dur a terme el Congrés de Berlín, en el qual Alemanya buscava augmentar la seua presència i pes al món dels imperis colonials. Però malgrat que Alemanya va veure confirmat el seu protectorat sobre Camerun i les colònies de Tanganika (actual Tanzània) i Àfrica del Sud-oest (actualment Namíbia), el domini efectiu i clar en eixe món dels grans imperis seguia en mans de Regne Unit i França. Un dels punts calents en aquesta disputa era la colonització de la riba africana de la Mediterrània, atés que el control del Mediterrani suposava el control efectiu de bona part el comerç colonial. El control sobre territoris com el Marroc era, llavors, una peça clau per augmentar el poder colonial i comercial d’Alemanya front als grans imperis. En 1904 França i Espanya confirmen el seu poder en la zona al rebre el suport britànic en els seus protectorats. Quina era la intenció del Regne Unit? Fer front a una possible expansió alemanya per la zona que augmentara el poder naval i comercial d’Alemanya en perjudici dels britànics (i ací ja trobem eixa rivalitat entre Alemanya i Regne Unit pel control naval i comercial que cada vegada s’agreujarà més). Un primer acord en la conferència d’Algecires de 1906 posà fi a la primera de les crisis marroquines, en la qual se va decidir mantenir els protectorats francés i espanyol, però garantint a Alemanya el poder mantenir certs avantatges comercials en la zona. Tanmateix, pocs anys després, al 1911, de nou se desencadenà una segona crisi marroquina, ara derivada de l’ocupació de la ciutat de Fes pels francesos, davant la qual Alemanya envià bucs de guerra a la zona. En aquest cas, la tensió sols va disminuir quan a Alemanya, davant les seues denúncies que els tractats d’Algecires havien estat violats, se li concedires territoris en Guinea i el Congo. Però en plena Weltpolitik i comandada pel kàiser Guillem II, l’actitud del Reich Alemany cada vegada era més agressiva.
La conferencia de Berlin, 1984-85 | Siempre humanismo | Scoop.it
Bismark intenta repartir Àfrica entre les potències europees. Caricatura de l'època.
Si com ja hem vist els problemes entre França i el II Reich eren forts a les colònies, no he eren menys a territori europeu, en aquest cas pel contenciós que els dos estats mantenien pel poder en els territoris fronterers d’Alsàcia i Lorena. Aquestos dos territoris, on hi vivia una considerable quantitat de gent d’origen alemany, pertanyen a França des de mitjans del segle XVII. Després de la guerra franco-prusiana, al 1871, passaren a mans alemanyes. Però evidentment França mai no va reconèixer dits territoris com a Alemanys, i cada vegada més, la seua recuperació s’anava convertint en una ferramenta política i patriòtica de primer ordre, que, sumada als conflictes colonials, desencadenaren una agressiva i oberta enemistat entre el Reich i França.
Altra de les causes profundes de la guerra ja la hem perfilada: l’enemistat que va sorgir entre Alemanya i Regne Unit per qüestions econòmiques. El Regne Unit, primera potència europea tradicional i més encara des de la seua primerenca industrialització, s’havia convertit en un vastíssim imperi colonial. Tanmateix, a Europa, i des de la segona revolució industrial Alemanya, ara el II Reich, creixia de forma imparable d’ençà la seva unificació. I era allí, en aquell nou imperi on la nova industria es desenvolupava a grans passes. Mentre que al Regne Unit l’industria s’havia quedat d’alguna manera ancorada en el carbó, la nova industria del petroli, de la química de l’acer i de les armes més modernes dinamitzaven un sector a va dur a Alemanya en pocs anys a ser la primera potència econòmica del continent... però sols del continent. Les rutes marítimes estaven dominades per la flota anglesa, i més enllà d’Europa s’estenien els imperis colonials de Regne Unit i França. Amb l’objectiu de dominar les rutes comercials i marítimes, Alemanya desenvolupà, gracies a la seua moderna industria una flota l’objectiu de la qual no era altre que fer front al poder britànic sobre la mar. I evidentment, açò, junt a les qüestions colonials, asseguraven l’enfrontament entre Anglaterra i Alemanya.
Soldats alemanys a les trinxeres (imatge de http://cultura.elpais.com/)
Ja tenim doncs, a Alemanya enemistada amb França i Regne Unit, que faran front comú junt a una Rússia cada vegada més preocupada pel poder que anava acumulant el II Reich. I mentrestant, què succeïa a l’Orient? Els territoris balcànics, ara lliures de l’Imperi otomà, eren un pastís, una temptació massa gran per als dos grans imperis amb qui feien frontera: Àustria-Hongria i Rússia. Entre les seues bondats, eren territoris que permetien l’eixida cap a la Mediterrània, tant als austrohongaresos com als russos, i com ja hem dit adés, el control de la Mediterrània era, si més no, molt apreciat pels grans imperis. En 1908, i amb el recolzament d’Alemanya –que davant el seu aïllament en Europa s’havia acostat als seus “germans” austríacs- Àustria-Hongria va annexionar-se Bòsnia-Hercegovina. Al mateix temps, Sèrbia s’anava fent forta dins el que va ser anomenat la Lliga Balcànica i poc a poc, i amb Rússia al darrere, la idea de la Gran Sèrbia s’anava alimentant als Balcans, entre altres coses per oposició i com alternativa al domini austríac sobre Bòsnia.
Així doncs trobem a una Alemanya agressiva i frustrada en les seues aspiracions colonials enfrontada a França i Anglaterra, un imperi austrohongarés aliat amb Alemanya i enfrontat a Rússia pel control dels Balcans. El kàiser Guillem II i el somni d’un Reich hegemònic a Europa provocà que la resta de les potències europees, amb l’excepció d’Àustria-Hongria, s’aliaren per fer front a l’amenaça d’aquest bel·licós i cada vegada més poderós estat. Els blocs s’havien definit: l’anomenada Triple Entesa, formada originalment per França, Regne Unit i Rússia, al quals s’afegiran durant la contesa Itàlia, Estat Units d’Amèrica, Japó, Grècia o Sèrbia entre altres; i la Triple Alianza, formada per l’Imperi austrohongarés i Alemanya. Itàlia, que formava part d’aquesta Aliança canvià de bàndol, Bulgària i l’Imperi Otomà s’uniren a la Triple Aliança.

En Internet:

Amb motiu del centenari de la Gran Guerra, la BBC va encetar tot un seguit de programes molt interessant al respecte, a més d’incloure molt de material a banda dels programes.

Enciclopèdies i llibres de text:

VVAA (2004): Las Guerras Mundiales. Historia Universal, 19. El País.
Llibres de text consultats:
García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. (2012): Nou Àgora 4. Ciències Socials, Història. Ed. Vicens Vives.

Juan Redal, E.; Gregori Soldevilla, I. (dirs.) (2008): Història 4 ESO. Voramar, Santillana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari!