Res de nou al front de l'Oest (Im western nicht neues) (Remarque, E. M. 1929) i el seu ús com a font històrica

Enguany he decidit que l’alumnat de 4t d’ESO aprofundisca en la Gran Guerra des de l’obra de Res de nou al front de l’Oest, com ja he comentat en posts anteriors. A ran d’açò m’he rellegit -i més d’una vegada!- aquesta obra, i evidentment he arribat  a la conclusió –altra vegada- que té un gran valor per treballar l’assignatura d’història...però com?

El llibre pot tindre molts enfocs, és una obra polièdrica que podem observar quasi per tantes cares com vulguem, des de la perspectiva més històrica a l’ètica i moral. Passant, evidentment, per la seua qualitat literària. Tanmateix, per ara vaig a enfocar-la des d’una òptica prou tradicional: la perspectiva històrica de les causes, fets i conseqüències. A mode de primer resultat preliminar, o primera reflexió, vos deixe aquest post.

**Un aclariment inicial: per realitzar els presents comentaris sobre Im Western nicht Neues (E. M. Remarque, 1929), s’ha utilitzat l’edició en castellà de Edhasa (Sin novedad en el frente, 1a edició, 2009), traduïda per Judith Vilar (en la meua opinió, una traducció de grandíssima qualitat). Eixa és la raó que els paràgrafs del llibre utilitzats en el text estiguen en castellà, doncs he considerat innecessari realitzar una traducció pròpia al valencià que molt probablement seria d’inferior qualitat. Cadascuna de les cites apareix acompanyada del capítol del llibre (en numeració romana) i de la pàgina de la qual s’ha extret.**

Transportant ferits en el bosc de Houthulster. 1924. Otto Dix. National Gallery of Australia (http://cs.nga.gov.au/Detail.cfm?IRN=128629)

.................................

Al tractar el tema de la Gran Guerra en classe les editorials, el temari, la programació –digueu-li com vulgueu- ens porta a parlar, com és tradicional, de les seues causes, dels fets –si és que hi ha hagut temps per colar-ne alguna qüestió al respecte-, i les seues conseqüències. I no vull en aquesta reflexió restar-li importància a aquestes qüestions. Jo mateix vaig encetar el bloc parlant-ne de les causes de la guerra, de les típiques i tòpiques causes de la Gran Guerra.

Però a hores d’ara i després de la relectura de Res de nou al front de l’Oest (RNFO) de E. M. Remarque, queda clar que els testimonis (i vull insistir en el valor del testimoni de Remarque, el qual ha estat inspirador de molts productes literaris i cinematogràfics posteriors) dels qui han patit el conflicte des de dins ens ofereixen una visió de la guerra diferent, humana, demolidora. I sense necessitat d’abandonar l’esquema clàssic de les causes-fets-conseqüències, la gran obra de Remarque es pot llegir des d’aquests tres llocs comuns, als quals ens apropa des de dins, des de l’experiència i des de l’individu. Potser podríem dir des de la microhistòria.

1.-LES CAUSES. Per què estem lluitant ací? Quina és la raó de la guerra? Remarque es planteja les causes del conflicte que va a portar a la desesperació i la mort a milers i milers de joves europeus. Però des de l’òptica d’aquell a qui han enganyat. D’aquell que ha estat la marioneta dels grans poders fàctics i que se n’adona massa tard, quan pren consciència que ja és quasi mort. I que les raons que s’han esgrimit i airejat per anar a la guerra ja no són vàlides.

Kantorek era nuestro maestro, un hombre severo y menudo, con levita gris y rostro afilado [...].

En la clase de gimnasia, Kantorek no paró de soltarnos discursos hasta que la clase entera, bajo su mando, fuimos a la Comandancia del distrito para alistarnos. Aún le veo ante mí, preguntándonos con los ojos relampagueantes tres los cristales de las gafas y la voz conmovida:

-Iréis, ¿verdad, compañeros?

Esos maestros a menudo llevan el sentimentalismo en el bolsillo del chaleco, listo para utilizar durante horas. Pero entonces no sabíamos nada de eso. (I, 15-16).

En realidad los más razonables eran la gente sencilla y pobre; enseguida consideraron la guerra como una desgracia, mientras que la gente acomodada no cabía en sí de alegría, aunque precisamente ellos hubieran podido prever las consecuencias mucho antes. (I, 16).

També entre els soldats, en els moments en que poden fer-ho, sorgeix la necessitat de reflexionar, de parlar-ne sobre les causes de la guerra i sobre el per què de tanta mort i del seu patiment. Així, i malgrat que com alguns articles ja han esmentat (1) RNFO no és un llibre d’història i no tracta de les causes de la guerra des d’una perspectiva historiogràfica, sí que recull la idea de les raons de la guerra. Hi ha un moment, per exemple, en el qual l’autor reflexiona, per boca del soldats, sobre les causes de la guerra, evidentment des de d’una perspectiva més humana i crítica: la de la guerra des de dins, la guerra patida en la primera línia. La visita del Kàiser i l’esbarjo posterior dels soldats s’aprofita per fer una reflexió sobre quin és el paper d’aquest home en tot el conflicte i serveix com a punt de partida per discutir les causes de la guerra:

-Quisiera saber una cosa –dice Albert-. ¿Habría estallado la guerra si el káiser se hubiera negado?

-Seguro –afirmo-. Todo el mundo dice que él no la deseaba.

-Bien, si solo él se hubiera negado, quizá sí. Pero si lo hubieran hecho veinte o treinta persona en el mundo…

-Probablemente no –admito-, pero son precisamente esas personas las que deseaban la guerra. (IX, 179).

La guerra apareix des del principi de la reflexió com una qüestió personalista de les grans elits europees, vint o trenta persones realment interessades en ella. Quines són eixes persones i per què és una qüestió sobre la que potser podríem treballar a classe.

Un altre punt interessant és la qüestió del nacionalisme, on la pàtria de cadascú es converteix en la millor, la superior, i evidentment la que té la raó –i fins i tot, si voleu, la que déu ha triat. Entrem doncs en altra de les causes tractades normalment a l’esquema clàssic: l’ultranacionalisme de les grans potències europees. Concretament a la xarrada parlen dels dos arxienemics: França i Alemanya. I els soldats, escèptics, comencen a endevinar que allò del nacionalisme i la pàtria que els havien ensenyat no té massa trellat:

-Es curioso pensar en eso –sigue Kropp-. Nosotros estamos aquí para defender nuestra patria, pero también los franceses defienden la suya. ¿Quién tiene razón?

-Quizá unos y otros –afirmo sin convicción.

-Es cierto –dice Albert, y leo en su cara que quiere meterme en un callejón sin salida-, pero los profesores, los pastores y los periódicos franceses nos dan la razón a nosotros, mientras que los profesores, los pastores y los periódicos franceses pretenden ser ellos los que tienen razón. ¿Cómo te lo explicas? (IX, 179-180).

I com podríem tractar açò des d’una perspectiva diferent, enfocada al projecte d’aprenentatge? Potser buscant les fonts originals? Sí, deixem que siguen les pròpies fonts, les que coneixen els soldats Tjaden, Kropp i Paul, les que ens posen en situació. Busquem doncs materials: premsa de l’època –evidentment i per facilitar la tasca, caldrà que els textos estiguen traduïts!

Realment les causes que estudiem en un llibre d’Història ens donen eixa perspectiva global? En eixe cas, la perspectiva correcta és la de la guerra vista des de fora? Açò pot moure a un interessant debat amb l’alumnat.

Autorretrat amb cas d'artiller, 1914. Municipal Gallery Stuttgart (http://www.ottodix.org/catalog-paintings/)

2.-ELS FETS. Quin és el dia a dia en eixe conflicte? Més enllà de les grans batalles, més enllà de les estratègies i les llarguíssimes trinxeres, aquells que sofreixen els fets són els soldats. I el seu testimoni és brutal. Quan es parla dels fets, també se pot parlar –i així apareix a moltes de les propostes editorials- de les característiques pròpies d’aquest nou conflicte: la guerra de posicions i trinxeres i la modernització de la maquinària de guerra i les estratègies emprades gràcies a les noves tècniques derivades de la 2a Revolució Industrial. Tot açò ho viuen i ho sofreixen els soldats. I Remarque ens deixa tot un contínuum de vivències al respecte:

Durante el día el cielo está lleno de globos cautivos. Se dice que los de enfrente han traído incluso tanques y que la aviación de combate también participará en la ofensiva. Sin embargo, eso no nos interesa tanto como lo que cuentan de los nuevos lanzallamas. (VI, 95).

Els exemples d’aquesta “nova guerra” i tota la crueltat que comporta són continus al llibre. Si bé val a dir que encara que Remarque ens parla d’aquest efectes en el soldats durant aquest conflicte, la crueltat és inherent a qualsevol conflicte armat. Llegiu-vos l’obra i trieu els vostres episodis per il·lustrar aquest punt.

També de quan en quan podem trobar algun apunt sobre la marxa del conflicte. Els soldats són conscients d’estar lluitant en un conflicte de dimensions enormes, al que no li veuen final.

-No lo sé –digo yo-. Sea como sea, estamos en guerra, y cada mes entran en ella nuevos países. (IX, 180).

Altre punt interessant que d’alguna manera ens porta a la qüestió de la percepció del conflicte el trobem la conversa que manté al bar amb todo un señor director mentre està de permís (VIII, 149):

-¡A ver si avanzan ustedes de una vez con su eterna guerra de trincheras! Barran a esa gentuza y entonces tendremos paz.

Respondo que, en nuestra opinión, romper el frente es imposible porque los del otro bando tienen demasiadas reserves. Además, la guerra es muy distinta a como uno se la imagina.

Rechaza con superioridad todo lo que yo le digo y pretende demostrarme que no entiendo una palabra del asunto.

-Quizá tanga razón en lo que a los detalles se refiere – dice-, pero se trata del conjunto, y usted no está en condiciones de juzgarlo [...].

Els detalls i les descripcions que ens aporta l’autor són tantes i tan colpidores que ben bé podríem copiar tot el llibre.

Tropes d'assalt avançant sota un atac amb gas. Otto Dix (http://www.ottodix.org/ ; http://cs.nga.gov.au/Detail.cfm?IRN=128594)

3.-LES CONSEQÜÈNCIES. La guerra ens es presentada com una baixada a l’infern, com un ritu de pas però a la inversa, que ens porta de la civilització a la distopia. I amb unes conseqüències terribles: la deshumanització que implica la pèrdua d’un lloc a la societat; la marginalitat, i més en el cas dels soldats del bàndol perdedor; la incomprensió de la societat, tant quan feliciten als soldats durant el conflicte, els animen o els donen consells, com quan els abandonen després de la derrota. I se produeix l’automarginació, el pessimisme i la llavor de les ànsies de sang i venjança que tots sabem on desembocaren. Un odi que se va tornant visceral, irreflexiu, cap a tot allò que era la vida anterior a la guerra i que, ja abans de la derrota i la humiliació que suposarà el Tractat de Versalles, comença a créixer com una rabiosa frustració entre els soldats:

-[…] No encuentro nada, Albert, no encuentro nada. […]

Todos estamos de acuerdo en que a todos nosotros nos pasará lo mismo; no sólo a nosotros; a todos los que se encuentren en la misma situación, a unos más que a otros. Es el destino común de nuestra generación.

Albert lo expresa muy bien:

-La guerra nos ha echado a perder para cualquier cosa.

[…] Estamos al margen de la actividad, del esfuerzo, del progreso. Ya no creemos en nada de eso; creemos en la guerra. (V, 80-81).

Cuando los veo allí, en sus habitaciones, en sus despachos, en sus ocupaciones, todo eso me atrae de un modo irresistible y quisiera hacer como ellos y olvidar la guerra. Pero al mismo tiempo siento un rechazo, todo es tan limitado. ¿Cómo puede eso llenar una vida? Habría que aplastarlo todo. (VII, 151).

Carrer Praga. Otto Dix. 1920. (http://www.ottodix.org/)

La Gran Guerra, com en general tots els conflictes bèl·lics va tindre també greus conseqüències demogràfiques. Primerament, la elevada mortalitat entre soldats i població civil en general. Se pot il·lustrar aquest punt ja en el primer capítol de l’obra, on la companyia de Peter Baumer ha estat delmada, i de 150 homes únicament en tornen 80 (que de forma molt pragmàtica se n’alegren perquè per primera vegada podran menjar fins fartar-se’n).

[…]Nuestro sector estaba bastante tranquilo, y por eso el furriel había recibido para el día en que volvimos la cantidad habitual de provisiones y había preparado todo lo necesario para los ciento cincuenta hombres de la compañía. Pero, sin embargo, precisamente el último día la artillería pesada inglesa nos atacó por sorpresa a cañonazos […], de modo que sufrimos muchas bajas y sólo regresamos ochenta hombres. (I, 8).

I de 80 a 32 homes:

Y al llegar al número treinta y dos, callan. […].

Una hilera, una corta hilera se adentra, lentamente, en la mañana.

Treinta y dos hombres. (IV, 123).

No cal insistir també en el fet de la gran quantitat de mutilats que tornaran de la guerra i dels que trobem grans exemples durant tota l’obra. Cal destacar, potser, les escenes dels hospitals, on apareixen els homes destrossats i on Peter Baumer veu el vertader rostre de la guerra.

En el piso de abajo están los heridos en el vientre, en la columna vertebral y en la cabeza y los amputados de dos miembros. En el ala derecha, los heridos en los maxilares, la nariz, las orejas y la garganta, y los afectados por los gases. En el ala izquierda, los ciegos, los heridos en el pulmón, en la pelvis, en las articulaciones, en los riñones, en los testículos y en el estómago. […]

Resulta incomprensible que en unos cuerpos destrozados de tal modo se sostengan todavía rostros humanos en los que la vida sigue latiendo. Y eso en un solo hospital, en una sola planta. Los hay a miles en Alemania, a miles en Francia, a miles en Rusia. […] Sólo un hospital muestra verdaderamente lo que es la guerra. (X, 229).

Altra de les grans conseqüències de la guerra, i dins les conseqüències demogràfiques i socials estan els moviments de població forçats per la guerra. Quantitats ingents de gent que perdrà les seues arrels, el seu poble, les seues pertinences i, en definitiva, la seua vida tal i com era abans de la guerra. Apareix de forma massiva a Europa la figura del refugiat, del desplaçat.

Al cabo de unos días nos mandan a evacuar un pueblo. Por el camino encontramos a los habitantes que huyen, expulsados de sus casas. Transportan sus enseres en carretones, cochecitos de niño o cargados a la espalda. Inclinan el cuerpo hacia delante, y tienen los rostros marcados por la angustia, la desesperación, el terror y la resignación. Los niños se aferran a las manos de sus madres; a veces es una muchacha la que conduce a los pequeños, que avanzan tropezando y volviéndose continuamente. Algunos se llevan sus miserables muñecas. Todos enmudecen al cruzarse con nosotros. (X, 209).

No hi ha dubte que la profunditat de l'obra de Remarque permet un apropament a la Gran Guerra d'es d'una òptica més humana i complexa que les causes, els fets i les conseqüències que de manera més asèptica i neta ens transmeten els llibres de text. Potser siga la distància -un segle ja!- que ens separa del conflicte allò que fa que tant les causes com les conseqüències (i principalment aquestes) ens pareguen llunyanes. Tanmateix, quan és un esser humà qui te les conta en primera persona, i te les conta a tú, i quan prens consciència que allò va ser, que la gent va morir o va tornar mutilada, be física bé mentalment, adquireix altra dimensió terrorífica. I eixe terror és el que l'obra de Remarque ens transmet i universalitza.

Per últim, una recomanació tangencial: cerqueu més informació sobre Otto Dix, l'artista que il·lustrà la guerra i les seues conseqüències més terribles en  http://www.ottodix.org/ i en la National Gallery of Australia http://nga.gov.au/Dix/index.cfm

(1) Llinares, J. B., 2013. La experiència del combatiente en Sin novedad en el frente (1929) de Erich María Remarque. THÉMATA. Revista de Filosofía, pp. 97-110.